diumenge, 6 de maig del 2007

Prèssec exiliat


Recordo en comptades gotes de llum qui solia ser, recordo amb comptat renecs qui era. Em trobo exilita de la meva vida, inútil solució per aigua clara i transparent, inútil lletra per poeta vagabund i solitari.

Un dia prengué la malenta, la tinta i la dolçor, per començar a caminar en un camí iamginari, en una direcció desconeguda anomeda cor, o n'hauria d'os. Tal vegada seria millor anomenar el meu viatge, exili i anomenar el meu exili, viatge interior o exiliar la meva persona en la raó. Però vaig iniciar el camí calant passos en forma de lletres i paraules, no n'hi ha d'inventades per mi, però si d'encadanades per la meva ment, doncs la raó és abandonada, per aixó vaig decidir marxar.

La raó resideix en la meva pell, en el tacte aspre dun prèssec que ha caigut a terra, en el cos d'una bestia inpugnable, de monstre savi i contamiandor que dorm tranquil dins nostre fins que desperta i actua en nom d'una fruita dolça però de tacte aspre. Raó que m'ha fet plorar i somriure, raó que pren silueta de por en els teus ulls...

Qui sóc raó o ment? - Alguns em diràn: Que no és el mateix? -

Aleshores els diré: - És el mateix el cor que la passió?-

Cada dia em deixo duu per la riuada de sentiments que naveguen perduts per un interior infinit, trobant un lloc per aferrar-se i crèixer sòlidament. Em retorbo en un espai temporal on les imperfeccions no malmeten el pas del temps, doncs les hores no són res més que memòria esculpida en l'oblit, entre flors i retrats de la meva vida que no formen part de la dolçor dels records.

Grans contenidors d'escombreries som, creiem executar de forma organitzada i responsable el procés de reciclar emocions, entre els oblits del patiment que em queden marcats en la pell. Pentasensorials i condemnats estem per vida, menyspreant sentits com si fossin parts d'un organisme innecessari per sobreviure.

Veig per creure, crec el que escolto... On estar el plaer de saborejar aquell racó del nostre cos que ens fa únics?

En això no hi creiem i esdevé el paradigme: "el que assaboreixes no és res més que un estímul sensorial, la llengua et menteix".

I així et menteixen les oïdes, les mans, el narius... perquè els ulls mai t'han mentit.


Foto de: Absent
Escoltant: "Nothing more" - Wolverine