ESCAPAR... i mantenir els peus a terra

Escapar... escapar ben lluny, amb la mirada. Travessar l'infinit i doblegar l'horitzó, posar llambordes a la línia divisòria entre el tot i el res i caminar-hi, fent malabars, com sobre una corda tensa i fina.

I escapar... escapar de tot, de tu, del cos, ben lluny. Escapar amb les paraules al lloc on no calen els somnis, on tot pensament esdevé realitat, on no hi ha ombres, on no existeix el no res, on rere cada interrogant hi trobes la resposta. I trobar-me envoltada de platja, de muntanya, de verd, de mar, de terra i foc, de fred i glaç, d'aire pur i colors inexplicables, de llum i olor a pluja fina.

I trobar-me, entre milers de jo's que vaguem per l'immens univers, en tantes i tantes dimensions paral·leles i ser només una, només JO.

I escollir un camí, entre milions de combinacions possibles escollir la branca que em porta i m'allunya... i caminar i ser, per fi, lliure.

Què hi haurà al final del camí, si és que no és infinit? Què hi haurà d'aquí un segon, d'aquí tres passes, d'aquí cinc metres, d'aquí nou kilòmetres? Es que ho podem saber? I ho podem mesurar? Podem avançar avui més que ahir, ahir més que demà, ara tot allò que no ens importa, que no ens agrada, que no val la pena caminar?

Sabem que no podem retrocedir i si correm caurem, i si caiem ens ferim, i si ens ferim malgastem el temps asseguts a la vora del camí lamentant-nos... Però, i si no, serem més insensibles? Egoistes, tal vegada, si decidim no aturar-nos al costat d'aquell camí paral·lel... Freds si no hi atansem la mà, avorrits si no embogim un segon, adusts si somriem poc i hipòcrites si somriem massa, solitaris si no creuem cap pont, perduts en la immensitat si ens aventurem massa... És tan difícil no desequilibrar-se i caure a l'abisme i haver d'esforçar-se per trepar, altre cop, fins a dalt...

Però un cop a dalt, de vegades, en un cop de sort que ens fa avançar més de tres passes seguides sense por a caure daltabaix, ens sentim forts i ens neixen ales. I volem lluny i acaronem el cel amb el pensament perquè, de fet, ja no ens sembla que sigui tan inabastable. El perill llavors és confiar-se massa, recordeu que les ales són fetes de cera i, avui, el sol escalfa massa...