dijous, 10 de maig del 2007

Observa, amb els ulls oberts


Costa acceptar-ho: estàs estirat al llit, calentet, disposat a tancar els ulls i veure, en aquesta tènue penombra que tot ho tapa, l’historia del dia narrada per un mateix. És sols en aquest moment – tan llarg com ens ho permeti el somni- que tenim el magnífic poder per canviar, fer i desfer, retallar al nostre gust trossets del dia que – a mode de collage- enganxarem conjuntament amb d’altres per crear l’historia que en farà sentir bé... “ I si enlloc de dir això, doncs dic això altre, i si enlloc de haver marxat amb el cap baix, doncs m’hagués quedat i....” Màxim poder per emmotllar histories, quants projectes, quanta màgia, quantes il·lusions, quants petons... Quines mentides més grans!

Perquè la realitat és un altre. La que no ens agrada. La que és queda muda i borrosa sota la que inventem per poder dir adéu al dia amb la consciència quasi tranquil·la. Perquè ens deixi en pau, ens deixi dormir, perquè si penséssim en el que fem o en les sobiranes absurditats que deixem anar en mode de sentencia perquè altres es convencin de algunes coses que ni nosaltres mateixos creiem, si meditéssim en que ens comportem d’una manera que aconsegueix que sembli – als ulls dels altres- que som així quan així no som, més d’un no conciliaria en hores de son.

Costa més ser un mateix, costa molt més dir o fer realment el que un pensa perquè temem a l’error, al fracàs, al ridícul, al dolor: aquest vari que impregna tot el que és bonic.

Petits, petits som i arrugada tenim l’ànima. Fins a quin punt. Perquè no ens atrevim mai, ens rendim sempre. Perquè ens atrevim i caiem, encara que ja no tenim aquella banya que feia tant de mal, ens obsessionem en creure que sí.

Perquè tenim por , som covards, perquè “més val mal conegut que bé per conèixer”, és més còmode estar-hi a mitges que estar-hi del tot, el possible vertigen evita que pugem fins a dalt, perquè pot ser tan increïblement meravellós que no pot ser cert.

Així passarem per la vida com un lleu somriure, sense atrevir-nos a sentir quan – maleït sigui – ens morim per poder sentir, sense atrevir-nos a dur a cap aquell projecte somiat perquè “segur que no surt bé”.

Estar ple és poder dir que sí. Perquè no? Si caic, m’aixeco, perquè a vegades surt malament però a vegades – que no us quedi cap dubte – a vegades surt bé. Quan això passa ets sents vius, i sents que tot el muntatge absurd i cruel que és la vida val la pena, perquè nosaltres estem aquí per viure, per somniar que és pot fer alguna cosa per canviar el que no ens agrada. I veure – amb els ulls ben oberts- que aquest cosa comença per nosaltres mateixos.

Escoltant: Tonight, Tonight - The Smashing Pumpkins

2 comentaris:

appelsin ha dit...

qui ets? com has arrivat al meu blog?

@RusKiiis ha dit...

M´agrada el vostres blog, felicitats als que el feu possible, magradaria seguir visitan-vos, tinc el vostra permis per posar un enllaç al meu blog?

Salut.