Costa acceptar-ho: estàs estirat al llit, calentet, disposat a tancar els ulls i veure, en aquesta tènue penombra que tot ho tapa, l’historia del dia narrada per un mateix. És sols en aquest moment – tan llarg com ens ho permeti el somni- que tenim el magnífic poder per canviar, fer i desfer, retallar al nostre gust trossets del dia que – a mode de collage- enganxarem conjuntament amb d’altres per crear l’historia que en farà sentir bé... “ I si enlloc de dir això, doncs dic això altre, i si enlloc de haver marxat amb el cap baix, doncs m’hagués quedat i....” Màxim poder per emmotllar histories, quants projectes, quanta màgia, quantes il·lusions, quants petons... Quines mentides més grans!
dijous, 10 de maig del 2007
Observa, amb els ulls oberts
dimecres, 9 de maig del 2007
ESCAPAR... i mantenir els peus a terra
Escapar... escapar ben lluny, amb la mirada. Travessar l'infinit i doblegar l'horitzó, posar llambordes a la línia divisòria entre el tot i el res i caminar-hi, fent malabars, com sobre una corda tensa i fina.
I escapar... escapar de tot, de tu, del cos, ben lluny. Escapar amb les paraules al lloc on no calen els somnis, on tot pensament esdevé realitat, on no hi ha ombres, on no existeix el no res, on rere cada interrogant hi trobes la resposta. I trobar-me envoltada de platja, de muntanya, de verd, de mar, de terra i foc, de fred i glaç, d'aire pur i colors inexplicables, de llum i olor a pluja fina.
I trobar-me, entre milers de jo's que vaguem per l'immens univers, en tantes i tantes dimensions paral·leles i ser només una, només JO.
I escollir un camí, entre milions de combinacions possibles escollir la branca que em porta i m'allunya... i caminar i ser, per fi, lliure.
Què hi haurà al final del camí, si és que no és infinit? Què hi haurà d'aquí un segon, d'aquí tres passes, d'aquí cinc metres, d'aquí nou kilòmetres? Es que ho podem saber? I ho podem mesurar? Podem avançar avui més que ahir, ahir més que demà, ara tot allò que no ens importa, que no ens agrada, que no val la pena caminar?
Sabem que no podem retrocedir i si correm caurem, i si caiem ens ferim, i si ens ferim malgastem el temps asseguts a la vora del camí lamentant-nos... Però, i si no, serem més insensibles? Egoistes, tal vegada, si decidim no aturar-nos al costat d'aquell camí paral·lel... Freds si no hi atansem la mà, avorrits si no embogim un segon, adusts si somriem poc i hipòcrites si somriem massa, solitaris si no creuem cap pont, perduts en la immensitat si ens aventurem massa... És tan difícil no desequilibrar-se i caure a l'abisme i haver d'esforçar-se per trepar, altre cop, fins a dalt...
Però un cop a dalt, de vegades, en un cop de sort que ens fa avançar més de tres passes seguides sense por a caure daltabaix, ens sentim forts i ens neixen ales. I volem lluny i acaronem el cel amb el pensament perquè, de fet, ja no ens sembla que sigui tan inabastable. El perill llavors és confiar-se massa, recordeu que les ales són fetes de cera i, avui, el sol escalfa massa...
diumenge, 6 de maig del 2007
Prèssec exiliat
Un dia prengué la malenta, la tinta i la dolçor, per començar a caminar en un camí iamginari, en una direcció desconeguda anomeda cor, o n'hauria d'os. Tal vegada seria millor anomenar el meu viatge, exili i anomenar el meu exili, viatge interior o exiliar la meva persona en la raó. Però vaig iniciar el camí calant passos en forma de lletres i paraules, no n'hi ha d'inventades per mi, però si d'encadanades per la meva ment, doncs la raó és abandonada, per aixó vaig decidir marxar.
La raó resideix en la meva pell, en el tacte aspre dun prèssec que ha caigut a terra, en el cos d'una bestia inpugnable, de monstre savi i contamiandor que dorm tranquil dins nostre fins que desperta i actua en nom d'una fruita dolça però de tacte aspre. Raó que m'ha fet plorar i somriure, raó que pren silueta de por en els teus ulls...
Qui sóc raó o ment? - Alguns em diràn: Que no és el mateix? -
Aleshores els diré: - És el mateix el cor que la passió?-
Cada dia em deixo duu per la riuada de sentiments que naveguen perduts per un interior infinit, trobant un lloc per aferrar-se i crèixer sòlidament. Em retorbo en un espai temporal on les imperfeccions no malmeten el pas del temps, doncs les hores no són res més que memòria esculpida en l'oblit, entre flors i retrats de la meva vida que no formen part de la dolçor dels records.
Grans contenidors d'escombreries som, creiem executar de forma organitzada i responsable el procés de reciclar emocions, entre els oblits del patiment que em queden marcats en la pell. Pentasensorials i condemnats estem per vida, menyspreant sentits com si fossin parts d'un organisme innecessari per sobreviure.
Veig per creure, crec el que escolto... On estar el plaer de saborejar aquell racó del nostre cos que ens fa únics?
En això no hi creiem i esdevé el paradigme: "el que assaboreixes no és res més que un estímul sensorial, la llengua et menteix".
I així et menteixen les oïdes, les mans, el narius... perquè els ulls mai t'han mentit.
Foto de: Absent
Escoltant: "Nothing more" - Wolverine
Fuites dolces...
Gaudiu del blog, perquè un dia al final temporada de fruita dolça hi haurà un grata sorpresa.
Absent