dijous, 10 de maig del 2007

Observa, amb els ulls oberts


Costa acceptar-ho: estàs estirat al llit, calentet, disposat a tancar els ulls i veure, en aquesta tènue penombra que tot ho tapa, l’historia del dia narrada per un mateix. És sols en aquest moment – tan llarg com ens ho permeti el somni- que tenim el magnífic poder per canviar, fer i desfer, retallar al nostre gust trossets del dia que – a mode de collage- enganxarem conjuntament amb d’altres per crear l’historia que en farà sentir bé... “ I si enlloc de dir això, doncs dic això altre, i si enlloc de haver marxat amb el cap baix, doncs m’hagués quedat i....” Màxim poder per emmotllar histories, quants projectes, quanta màgia, quantes il·lusions, quants petons... Quines mentides més grans!

Perquè la realitat és un altre. La que no ens agrada. La que és queda muda i borrosa sota la que inventem per poder dir adéu al dia amb la consciència quasi tranquil·la. Perquè ens deixi en pau, ens deixi dormir, perquè si penséssim en el que fem o en les sobiranes absurditats que deixem anar en mode de sentencia perquè altres es convencin de algunes coses que ni nosaltres mateixos creiem, si meditéssim en que ens comportem d’una manera que aconsegueix que sembli – als ulls dels altres- que som així quan així no som, més d’un no conciliaria en hores de son.

Costa més ser un mateix, costa molt més dir o fer realment el que un pensa perquè temem a l’error, al fracàs, al ridícul, al dolor: aquest vari que impregna tot el que és bonic.

Petits, petits som i arrugada tenim l’ànima. Fins a quin punt. Perquè no ens atrevim mai, ens rendim sempre. Perquè ens atrevim i caiem, encara que ja no tenim aquella banya que feia tant de mal, ens obsessionem en creure que sí.

Perquè tenim por , som covards, perquè “més val mal conegut que bé per conèixer”, és més còmode estar-hi a mitges que estar-hi del tot, el possible vertigen evita que pugem fins a dalt, perquè pot ser tan increïblement meravellós que no pot ser cert.

Així passarem per la vida com un lleu somriure, sense atrevir-nos a sentir quan – maleït sigui – ens morim per poder sentir, sense atrevir-nos a dur a cap aquell projecte somiat perquè “segur que no surt bé”.

Estar ple és poder dir que sí. Perquè no? Si caic, m’aixeco, perquè a vegades surt malament però a vegades – que no us quedi cap dubte – a vegades surt bé. Quan això passa ets sents vius, i sents que tot el muntatge absurd i cruel que és la vida val la pena, perquè nosaltres estem aquí per viure, per somniar que és pot fer alguna cosa per canviar el que no ens agrada. I veure – amb els ulls ben oberts- que aquest cosa comença per nosaltres mateixos.

Escoltant: Tonight, Tonight - The Smashing Pumpkins

dimecres, 9 de maig del 2007

ESCAPAR... i mantenir els peus a terra


Escapar... escapar ben lluny, amb la mirada. Travessar l'infinit i doblegar l'horitzó, posar llambordes a la línia divisòria entre el tot i el res i caminar-hi, fent malabars, com sobre una corda tensa i fina.


I escapar... escapar de tot, de tu, del cos, ben lluny. Escapar amb les paraules al lloc on no calen els somnis, on tot pensament esdevé realitat, on no hi ha ombres, on no existeix el no res, on rere cada interrogant hi trobes la resposta. I trobar-me envoltada de platja, de muntanya, de verd, de mar, de terra i foc, de fred i glaç, d'aire pur i colors inexplicables, de llum i olor a pluja fina.


I trobar-me, entre milers de jo's que vaguem per l'immens univers, en tantes i tantes dimensions paral·leles i ser només una, només JO.


I escollir un camí, entre milions de combinacions possibles escollir la branca que em porta i m'allunya... i caminar i ser, per fi, lliure.


Què hi haurà al final del camí, si és que no és infinit? Què hi haurà d'aquí un segon, d'aquí tres passes, d'aquí cinc metres, d'aquí nou kilòmetres? Es que ho podem saber? I ho podem mesurar? Podem avançar avui més que ahir, ahir més que demà, ara tot allò que no ens importa, que no ens agrada, que no val la pena caminar?


Sabem que no podem retrocedir i si correm caurem, i si caiem ens ferim, i si ens ferim malgastem el temps asseguts a la vora del camí lamentant-nos... Però, i si no, serem més insensibles? Egoistes, tal vegada, si decidim no aturar-nos al costat d'aquell camí paral·lel... Freds si no hi atansem la mà, avorrits si no embogim un segon, adusts si somriem poc i hipòcrites si somriem massa, solitaris si no creuem cap pont, perduts en la immensitat si ens aventurem massa... És tan difícil no desequilibrar-se i caure a l'abisme i haver d'esforçar-se per trepar, altre cop, fins a dalt...


Però un cop a dalt, de vegades, en un cop de sort que ens fa avançar més de tres passes seguides sense por a caure daltabaix, ens sentim forts i ens neixen ales. I volem lluny i acaronem el cel amb el pensament perquè, de fet, ja no ens sembla que sigui tan inabastable. El perill llavors és confiar-se massa, recordeu que les ales són fetes de cera i, avui, el sol escalfa massa...


diumenge, 6 de maig del 2007

Prèssec exiliat


Recordo en comptades gotes de llum qui solia ser, recordo amb comptat renecs qui era. Em trobo exilita de la meva vida, inútil solució per aigua clara i transparent, inútil lletra per poeta vagabund i solitari.

Un dia prengué la malenta, la tinta i la dolçor, per començar a caminar en un camí iamginari, en una direcció desconeguda anomeda cor, o n'hauria d'os. Tal vegada seria millor anomenar el meu viatge, exili i anomenar el meu exili, viatge interior o exiliar la meva persona en la raó. Però vaig iniciar el camí calant passos en forma de lletres i paraules, no n'hi ha d'inventades per mi, però si d'encadanades per la meva ment, doncs la raó és abandonada, per aixó vaig decidir marxar.

La raó resideix en la meva pell, en el tacte aspre dun prèssec que ha caigut a terra, en el cos d'una bestia inpugnable, de monstre savi i contamiandor que dorm tranquil dins nostre fins que desperta i actua en nom d'una fruita dolça però de tacte aspre. Raó que m'ha fet plorar i somriure, raó que pren silueta de por en els teus ulls...

Qui sóc raó o ment? - Alguns em diràn: Que no és el mateix? -

Aleshores els diré: - És el mateix el cor que la passió?-

Cada dia em deixo duu per la riuada de sentiments que naveguen perduts per un interior infinit, trobant un lloc per aferrar-se i crèixer sòlidament. Em retorbo en un espai temporal on les imperfeccions no malmeten el pas del temps, doncs les hores no són res més que memòria esculpida en l'oblit, entre flors i retrats de la meva vida que no formen part de la dolçor dels records.

Grans contenidors d'escombreries som, creiem executar de forma organitzada i responsable el procés de reciclar emocions, entre els oblits del patiment que em queden marcats en la pell. Pentasensorials i condemnats estem per vida, menyspreant sentits com si fossin parts d'un organisme innecessari per sobreviure.

Veig per creure, crec el que escolto... On estar el plaer de saborejar aquell racó del nostre cos que ens fa únics?

En això no hi creiem i esdevé el paradigme: "el que assaboreixes no és res més que un estímul sensorial, la llengua et menteix".

I així et menteixen les oïdes, les mans, el narius... perquè els ulls mai t'han mentit.


Foto de: Absent
Escoltant: "Nothing more" - Wolverine

Fuites dolces...


Els nostres sentíments són fruites. Penjen d'algun racó del nostre cos i són mutables en el temps. Flueixen com un bella rosada, creixen i de sobte esdevenen quelcom més. De cop el temps en van enderrera, i el sentiment perd la dolçor... per pendre un gust de terra. Aquí parlarem de sentiments com si fossin fruites, aqui parlarem de coses que sentim cada dia dia com si fossin rosades i veurem que el temps fa mutar totes aquestes coses que sentim.

Gaudiu del blog, perquè un dia al final temporada de fruita dolça hi haurà un grata sorpresa.

Absent